Compartim la nostra vivència d’intercooperació entre tres cooperatives que no ens coneixíem entre nosaltres. Una aventura que, com les bones històries, comença amb una atrevida idea. Era estiu, mitjans de juliol, quan vam rebre de Coop57 la proposta de dissenyar i facilitar el procés de reflexió col·lectiva, amb el nom de “Horizontes 2022”, als 7 territoris de l’Estat espanyol que formen part de Coop57, i que concloïa amb una trobada interterritorial al novembre a Barcelona. La proposta comprenia un repte més, el fer-ho conjuntament amb La Caracola (Astúries) i La Bezindalla (Aragó).
Sí, va ser la resposta unànime de les tres entitats a la proposta, per la confiança en qui ens feia l’encàrrec, Coop57, i en les persones que ens ho van transmetre: en Raimon (Catalunya), la Macarena (Aragó) i en Rober (Astúries). A més a més, ens agraden els reptes i aquest n’era un de molt estimulant.
Poc després del rotund sí, van sorgir dubtes, tots els del món! Qui són les altres entitats?, com treballen?, amb quines persones treballarem?, ens entendrem?, serem capaces de superar el repte i realitzar l’encàrrec? Si ja és complex dissenyar un procés col·lectiu, més encara que permeti la participació de molta gent (més de 250 persones ho han fet en tot el territori!). Afegir-hi totes aquestes incerteses, no feia més que augmentar-ne la complexitat.
L’objectiu era facilitar que el procés de reflexió interna, que estava engegant la cooperativa, fos el més participatiu possible; que totes les persones se sentissin escoltades i tingudes en compte, a més, també havia de servir per fomentar la reconnexió entre les diferents sòcies i socis, després de temps sense poder fer-ho per la pandèmia. Aquests objectius es magnificaven en tenir en compte la distància (nosaltres no ens desplaçaríem als 7 territoris a facilitar les trobades inicials), les pors i incerteses de moltes persones a qui es va demanar que assumissin aquest rol en el seus territoris, sense tenir experiència o amb molt poca, i la diversitat de realitats amb què ens trobàvem a cadascun dels territoris.
I cap allà que vam anar! Conscients de la dificultat, amb totes les ganes i la il·lusió per estar a l’altura de l’encàrrec. Evidentment la motivació és probablement una de les claus de l’èxit, però n’hi ha d’altres.
Ens agrada pensar que, sense pretendre-ho ni ser-ne conscients, hem estat una incubadora de com intercooperar i volem compartir-vos les conclusions que hem extret d’aquest preciós projecte, a mode d’aprenentatge sobre algunes de les habilitats necessàries per poder intercooperar satisfactòriament:
- La complicitat. Els grups, els equips, els formem les persones, al marge de les organitzacions o entitats. Durant tot el procés ens hem donat espais i temps per conèixer-nos. Malgrat les nostres diferències i diversitat (perfils tècnics, culturals, edats, gènere…), haver estat capaços de congeniar i tenir afinitat, en definitiva de construir complicitat, és el que ha facilitat que aquest equip de tres hagi funcionat tan bé.
- La professionalitat. En aquest conèixer-nos vam anar descobrint a les professionals darrere de les persones. Reconèixer les seves habilitats i experiència en facilitació, capacitats i fortaleses va contribuir a generar confiança en l’equip. Aquesta confiança va anar creixent conforme treballàvem juntes i va ser essencial en el moment de la trobada interterritorial de Barcelona (11 i 12 de novembre), perquè va ser allí on ens vam veure en persona per primera vegada! Després d’haver preparat tot el procés durant 5 mesos en virtual.
- Les cures. Les cures han estat presents en pràcticament tot el que hem fet. Cuidant tant la relació entre les persones que anàvem a formar l’equip, com el procés de treball que teníem entre mans. Des d’una cosa tan simple com començar totes les reunions amb un sincer com estàs? (check-in, en argot de facilitació), fins a la realització dels diferents materials que hem utilitzat en tot moment, una feina molt artesanal. Gràcies a aquesta cura i afecte hem fet coses que no estaven previstes, com van ser les sessions de formació i els materials per a les persones que anaven a dinamitzar les sessions territorials.
- L’escolta i aparcar els egos. Dissenyar processos col·lectius és complex en si mateix. Requereix d’escoltar atentament el que es vol aconseguir amb el procés i, amb una bona dosi de creativitat, proposar diferents accions que permetin a les persones compartir tot el que pensen respecte al tema, per després debatre i poder extreure’n finalment les conclusions. No hauríem pogut dur a terme aquest procés de construcció col·lectiva sense una actitud d’obertura, flexibilitat i de fer callar els egos, davant diferents idees i propostes de les altres persones de l’equip. Haver estat capaces de generar confiança i minimitzar els egos també ens ha permès atrevir-nos a demanar ajuda a la resta quan alguna cosa no estava funcionant bé o no s’arribava a poder fer alguna tasca.
- El compromís. S’ha demostrat un compromís amb tot el procés i amb l’equip, traduït en implicació en les tasques, a dedicar-li temps a aquest projecte o a consensuar idees Els temps es van allargar, la qual cosa ens va suposar haver d’invertir moltes més hores de les previstes. Sense un alt compromís no l’hauríem pogut sostenir.
Aquest treball artesanal del que parlem s’ha notat en els resultats i ha estat un exemple de que invertint més temps i més complexitat, es pot obtenir un resultat molt millor. De fet, ha estat molt millor que el que cadascuna de les tres entitats hagués fet per si mateixa, i ha estat molt més que la suma del que les tres persones hem treballat conjuntament. En el món de la participació, de la facilitació, de l’acompanyament de processos, els temps dedicats al mateix procés i la calidesa humana, fan que, no sols hagin aportat satisfacció amb els resultats, sinó també que les persones participants s’hagin sentit part del procés.
Finalment volem compartir-vos que també aquest article l’hem escrit col·laborativament entre les tres i durant la seva elaboració hem compartit que coincidim que ha estat un dels projectes de l’any, el que hem fet amb més estima i amb el qual més hem gaudit.
Tant és així que en una de les entitats s’ha instaurat el concepte “com lo de Coop57”, per a referir-se a projectes de construcció col·lectiva, amb relacions personals respectuoses, plens d’aprenentatges i gaudi, d’aquests que et deixen la motxilla plena de coses i persones boniques com la Tamara Marín i la Marta Souto.